Rigoberta
Menchú Tum
Premi Nobel de la pau de 1992
Carta
enviada per Rigoberta Menchú
en ocasió de la proclamació de la
Declaració Universal de Drets Lingüístics
a Barcelona el 6 de juny de 1996.
Senyors participants
Conferència Mundial de Drets Lingüístics
Barcelona
Distingits participants,
En primer lloc desitjo disculpar-me per no acompanyar-vos en
aquest fòrum d'importància a favor dels drets lingüístics
de tots els pobles del món, però compromisos acceptats amb
anterioritat no m'han permès d'assistir-hi. Vull expressar
els millors desitjos per l'èxit de la Conferència que avui
es celebra.
La Declaració Universal de Drets Lingüístics, que serà
aprovada durant aquests quatre dies de treball, constitueix,
sense cap dubte, un instrument important per a la diversitat
de comunitats i grups lingüístics, tal com es defensa en el
document, que en el món lluiten per preservar una de les
manifestacions fonamentals en la seva cultura: el seu idioma.
Estic convençuda que l'idioma és el vehicle que permet
pensar d'acord amb els coneixements i la forma de veure el
món d'una cultura, d'un poble determinat, que ha heretat
dels seus avantpassats, i que permet, així mateix,
transmetre'ls a les noves generacions.
En l'idioma resideix la principal arma de resistència
d'aquelles cultures que durant segles han sofert la
imposició de valors culturals que els són aliens, com és
el cas dels pobles indígenes d'Amèrica Llatina, perquè el
fet d'utilitzar-lo per transmetre el seu pensament i
coneixements significa que el contingut de la seva cultura es
mantingui malgrat els intents per destruir-la. Essent una
característica dels pobles indígenes la tradició oral,
l'idioma ocupa un lloc privilegiat dins de la seva cultura
perquè a través d'ell ha estat possible la conservació de
la nostra memòria històrica, que transmetem de generació
en generació. També ho és perquè la tradició oral és un
aspecte fonamental en el procés de tota la nostra formació
i educació.
A Guatemala, una de es grans preocupacions dels pobles
indígenes ha estat sempre la conservació dels seus idiomes,
tan diversos com la diversitat de cultures que existeixen al
país. És cert que hem anat perdent molt, però actualment
existeix un moviment de rescat que crec que és molt
important per a la supervivència de les nostres cultures.
(...)
El contingut del text, segons entenc, reconeix la
importància de l'idioma com a element cultural fonamental; i
pel mateix motiu no és discriminatori. És a dir, no
estableix privilegis per a cap cultura per sobre d'una altra,
sinó simplement estableix els mateixos drets per a totes en
el seu ús de l'idioma. La Declaració Universal de Drets
Lingüístics és un instrument que estableix normes que,
entre d'altres coses, eviten que per factors
extralingüístics desapareguin o siguin marginades o
degradades les diverses llengües o idiomes que actualment
existeixen, fonamentant-se per això en diferents convenis,
declaracions i pactes de caràcter internacional i regional.
De tots és sabut que als pobles indígenes, als pobles
originaris, durant segles se'ls han negat i violat els seus
drets; no se'ls reconeixen ni respecten. També és per tots
sabut que aquests pobles no s'han quedat amb els braços
creuats davant de la discriminació i el racisme sobre els
que es sustenta la seva explotació. Sempre han tingut un
alè per resistir a l'opressió i marginació. Han estat
subjectes no només a la seva història, sinó també a la
història dels pobles on s'assenten, i han contribuït al
procés històric universal.
Essent a les portes del segle XXI, és molt penós i immoral
que la condició de molts pobles continuï essent la
discriminació, marginació i explotació. Així transcorre
la vida dels pobles indígenes. No es reconeixen ni respecten
els seus drets. Això no pot continuar. És necessari
construir nous espais i mecanismes de relació intercultural
sobre la base del respecte absolut entre cultures i pobles.
Actualment s'observa en el camp internacional la tendència a
anar construint i adoptant instruments jurídics relacionats
amb el respecte i vigència dels drets dels pobles
indígenes. Aquesta tendència implica que s'ha trencat el
tradicional silenci que al voltant d'aquesta problemàtica
dels pobles originaris ha existit, i que això ha estat
possible gràcies a la nostra fe i decisió infrangible de
lluita. Això no vol dir que els indígenes vegin obertes les
portes davant seu per a la solució absoluta de la seva
problemàtica històrica i que els seus drets econòmics,
polítics, socials i culturals passin a una situació de
reconeixement i respecte plens.
Entre el progrés que s'ha registrat a nivell internacional i
la situació nacional que es segueix vivint en molts països,
especialment d'Amèrica Llatina, existeix un gran abisme que
es caracteritza per la violació constant, el no
reconeixement i la manca de respecte cap als nostres drets.
Això cal veure-ho amb molt de compte i preocupació perquè
d'aquesta evolució depèn en gran mesura que es pugui o no
establir un diàleg constructiu i de tipus cooperatiu entre
les diferents cultures que poblen el planeta, i que es pugui
construir aquest espai i aquests mecanismes de relació
intercultural en igualtat de condicions i drets per a tots
els pobles i cultures.
La Declaració Universal de Drets Lingüístics constitueix
un pas importantíssim en la lluita per aconseguir la
igualtat entre les cultures i els pobles. El camí que haurà
de recórrer per aconseguir convertir-se en una Convenció
mundial serà llarg i ple d'obstacles. Estic segura que els
participants d'aquesta Conferència sabran definir els
mecanismes adequats per aconseguir aquest objectiu.
La Declaració Universal de Drets Lingüístics, així
mateix, constitueix una aportació valuosa en el treball
necessari per a construir aquesta relació intercultural que
parteixi del respecte i el reconeixement de la diversitat
cultural, així com per a la construcció de nacions
multiètniques pluriculturals i multilingües.
Guatemala, juny de 1996